Plaers solitaris, vicis compartits

Malgrat haver fet ja una valoració final, no puc contendre’m. Necessite dir més coses. No pararia mai de dir absurditats, ximpleries que per algun indret del meu cap (encara no l’he trobat) són importants.

He acabat de llegir el llibre, i sent que sense menjar-me’l i gaudir del seu sabor dolç, no podria seguir escrivint en aquest blog de lectura. Cada idea, cada paràgraf era víctima d’una possible evasió. Retallaria el llibre a trossets, els penjaria en la paret. Perquè, malgrat l’intent d’utilitzar els ulls de la ment, “la mirada bòrnia”, sent que la memòria em fa fallida, i que tot i sentir una impressió de bellesa en mirar la portada del llibre, sent que no podré recordar cada idea, cada frase i cada paraula. Immensitat.

Vaig matricular-me de l’optativa d’assaig català per casualitat. M’havia matriculat d’una altra optativa, però em faltaven crèdits(“crèdits”) per completar el nombre total d’ells en el primer curs. I la meva companya Marina em va dir que ella s’havia matriculat d’assaig català, una optativa de cursos posteriors que no estava en la llista d’assignatures de primer. I, un impuls inaudit, propicià un passeig cap a secretaria per firmar el paperet de matricula.

Havia sentit parlar del gènere d’assaig, però mai havia prestat atenció. Ara sé, per molt pedant i tòpic que semble, que després d’haver-lo palpat, sóc una altra persona. No hauria comprés que significa realment “literatura d’idees”, i no tindria interès per poder comprovar aquesta “literatura d’idees” en altres llibres. No m’hauria sentit mai capacitada per elaborar un treball de Josep Pla. No hauria tingut l’oportunitat d’ assistir a unes classes tan didàctiques, properes i addictives (boing, boing, boing, piloteta per ací, piloteta per allà, estarà pensant algú). Però aqueix algú, no haurà assistit a les classes, i no sabrà de què estic parlant. Ho dic molt seriosament.

En fi, no haguera llegit a Montserrat Roig (potser en un futur pròxim o llunyà, o potser alguna altra obra seva). Però el fet és que el seu llibre m’ha donat força. I m’ha fet descobrir una mirada “bòrnia” que estava amagada i que poques vegades mostrava la poteta per baix la porta.

L’objecte quadrat impregnat de lletres de Montserrat Roig, m’ha produït un impuls inaudit d’escriure, m’ha fet inventar-me globus aerostàtics, dentadures, paisatges, objectes representatius del que per a mi és la vida, un compendi de pensaments i figures que materialitzen el que m’envolta.

M’ha donat a conèixer obres i escriptors/-es que abans restaven ignorants al meu coneixement. No és una escriptora que pensa que només s’han de seguir les seves paraules, sinó que, tal com deia l’altre dia Martí Domínguez en la conferència de la Universitat, incita a conèixer altres artistes literaris, com feien també Joan Fuster o Josep Pla en les seves obres.

El tema del feminisme que tracta Montserrat Roig,, m’ha resultat molt interessant pel fet que explica molt bé tota la tradició de pensament cap a la dona, des de la bíblia fins a la actualitat, i pel fet que estableix una clara relació de la dona escriptora amb la literatura i el món.

També m’ha fet utilitzar la “mirada bòrnia”, una mirada que té com a instrument els ulls de la ment, uns ulls que miren més enllà dels límits estrets del propi món; uns ulls que utilitzen la memòria i imaginen totes les petjades que s’han deixat en una imatge que aparentment sembla simple; uns ulls que congelen el temps més efímer i el transformen en eternitat; uns ulls profunds, negres, bells…

El seu estil personal, sublim i intens motiva i suscita a tractar el seu llibre com una pastilla de xocolata. L’agafes amb les mans i a mesura que la vas consumint, és dolça i vicia molt. Però arriba un moment que s’acaba, i malgrat el desig de seguir llegint més i les ànsies de continuar donant motor a les glàndules salivals, et sents saciada de dolçor.

Sensació que traspassa els límits d’exquisitat.

“L’escriptora necessita de la memòria per a escriure i el seu aparell fotogràfic són els ulls de la ment. Memòria que il·lumina el temps perdut i els espais desapareguts. (…) Memòria, en fi, que persegueix una mica de veritat.” Roig, Montserrat.

Ànsies de poder recordar-ho tot, congelar-ho. Tots els RECORDS s’amuntonen. Gran monstruositat.

Alguns queden suspesos a l’aire. Els intentes agafar, s’esmunyen, rellisquen. Capritx d’evitar que s’evadisquen. Desig de congelar-los.

I, per fi, congeles el temps i l’espai que els alimenten. És esforç necessari per poder veure la teva escola plena de goig, d’amics, de fonts, de crits, d’estimats mestres i no veure un simple edifici; per poder passar pel teu antic barri i no veure  solament semàfors i cotxes, sinó a ton pare agafant-te de la mà mentre passegeu; per poder veure una piscina amb música, natació sincronitzada, figures, formacions i companyes d’equip i no simple aigua a dintre d’un quadrat. Necessari esforç per entendre-ho tot. Necessari esforç per entendre la veritat de tot.

“Només a la televisió, en un temps tan veloç que no el podem atrapar, la vida seguirà representant-se a ella mateixa. I ens semblarà més real que la mort real d’una vella solitària darrere la porta d’un apartament.

Però hi ha un altre ull que encara observa i que malda per travessar aquesta porta, totes les portes. És un ull de descrèdit, és l’ull del novel·lista”. Roig, Montserrat.

La televisió, impregnada de màscares i enganys, és la materialització de la quotidianitat que envolta els nostres dies i el nostre entorn social. Ara bé, es pot anar més enllà i no acceptar la simplicitat d’aquesta vida. El truc és escandalitzar-se. És saber usar aquest “altre ull”. Un ull que no es creu aquesta simple vida, no l’accepta, la desacredita. És l’ intent d’una anàlisi interior de les coses per adonar-se’n de què és allò que les compon i fa ensopir l’ànima. O la fa desgavellar.

Per tant, tal com deia avui a la conferència Martí Domínguez, és important no mantindre una actitud passiva i és necessari extraure la força de dins de cadascú que permet buscar una alternativa a allò que sembla normal, repetitiu, ordinari en la vida. I aquesta força positiva, és el que permet trobar l’essència de les coses, congelar aquesta essència i no deixar que el temps efímer la segreste i se l’ emporte.

“L’art ens fa somniar d’una altra manera i hem de conviure amb el conflicte entre el que anomenem <real> i allò que planegem com a imaginari. D’aquesta tensió, sorgeix el desig de narrar, de sentir-nos narrats. Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. (…)” Roig, Montserrat.

Narrar, narrar, narrar. Narrar crea un gran problema en u mateix. El masoquisme d’intentar desfer la mescla entre allò real i allò irreal és el que provoca una satisfacció molt plaent i contradictòria. L’esforç de voler introduir la realitat del text dins dels paràmetres normals de la realitat és el que acaba enredant-nos i fent-nos patir. Per què a quin límit hem d’arribar per considerar alguna cosa fora d’allò normal? Si cadascú engul l’exterior i crea el seu propi món, quin món hem de considerar vertader?

Si Montserrat llegeix l’Odissea com li dóna la gana, jo escric com em dóna la gana. M’invente globus aerostàtics. Ximples? Evidentment.

Irreals?

“La mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món. Però encara és considerada, adesiara, una mirada subjectiva -com si totes les mirades no en fossin, de subjectives. Diuen que les dones miren a través d’una escletxa, espien, observen de reüll.” Roig, Montserrat.

L’autora critica clarament l’oposició entre mirada subjectiva (dona) i mirada objectiva (home). La diferència sexual condueix a creure que només hi ha diferència entre dues realitats, una realitat masculina i una realitat femenina.

Al meu parer, de la mateixa manera que existeixen milers de milions de globus oculars, hi han milers de milions de realitats. Cadascú posseeix dos globus oculars que conformen un globus aerostàtic. Amb ell, ens podem enfilar cap a munt, i veurem diferents elements, muntanyes, rius, arbres, que conformaran una realitat. Al nostre costat, trobarem altres globus oculars, que viatgen també amb el motor de l’enteniment, i podran observar sobre el mateix terreny, les muntanyes més verdes o més seques, rius amb més cabdal o més buits i arbres més frondosos o més pelats.

Per molt que avancem tecnològicament i ontològicament, encara hi ha una deficiència mental que permet no discernir, mirant al cel, amb milers de globus. Per a les víctimes d’aquesta deficiència, que podríem anomenar  SCA (síndrome de ceguera aerostàtica), només hi ha un globus M i un globus F. Malgrat que la SCA ha anat aprimant al llarg de la història, és cert que encara ens és impossible no topetar amb aquest tipus d’ obesitat.

Inconsciència d’aquesta malaltia, difícil mètode.

Mentre vaig d’esquerra a dreta, mirant paraules, arrossegant idees, subjectant en les mans un objecte rectangular, emplenat de fulles escrites per Montserrat Roig, una angoixa positiva, emocionada, transcendental, m’ oprimix el pit.

Gegantina saviesa, la seva. Inexplicable satisfacció intel·lectual.

Vas caminant per un sender d’una muntanya. Inclinada. A mesura que recordes alguna cosa, te la poses a la motxilla. Així, la vas omplint. Per baix d’ella, per un forat es va caient tot el que has après anys anteriors en una institució anomenada “educació obligatòria”. Mediocre, per cert. T’adones que més cap endavant, la gent camina sense motxilla. Somriu, com si estiguera en un camí planet. I comprens que tot el que sap aquesta gent ho porta dins del seu cos, i, amb aquest somriure, delata la seva plaent comoditat.

Vols ser aquesta gent. No vols motxilles. No vols ni rampoines ni andròmines. Vols saber. I, sobtadament, la muntanya comença a transformar-se en camí planet. I, a més, vas avançant, poc a poc.

Desfent-te d’angoixes, de motxilles. O intentant-ho.

…

Després, llegeixes el que escrius tu mateix, i l’adjectiu “ximple”, “tronat” te l’injectes al cap, en diverses dosis. Acció incontrolable.

Pur instint.

Instint intel·lectual? Instint de plaer?

Intel·lectual: 1 ADJ Relatiu o pertanyent a l’intel·lecte

Plaer: M PSIC Viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu.

Siga com siga, aquest instint el vaig percebre en llegir “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” a la llista de llibres proposats. Era com si el títol d’aquesta autora es diferenciara dels altres pel seu color fluorescent, que parpellejava en la meva ment d’una manera sublim. La resta de títols, en canvi, restaven fatigats i la meva ment absent de qualsevol mena d’agitació en llegir-los.

Després, aquest instint es va materialitzar en la meva ment en una satisfacció de tipus “has elegit bé, Estel”. Però va passar per diferents estrats fins una satisfacció completa. En primer lloc, quan vaig llegir la primera frase de la contraportada del llibre: “La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava d’aprendre l’ofici d’escriure”

Amb aquesta frase em vaig sentir identificada, almenys pel que fa al passat de l’autora; en el meu cas, aquest “ofici” impregnat d’inseguretats contraposades a entusiasme i acompanyat també de llibres i de vida.

Una altra fase de “materialització” succeí quan un company de classe em va preguntar quin llibre m’anava a llegir, i al respondre-li la meva intenció de lectura, em va dir que me’l podia deixar, i que era “molt boniquet” i molt amè de llegir. Passat uns dies, me’l va portar i la mateixa nit, vaig començar a llegir-lo.

La meva ment transformava les hores en minuts…

(…)

A partir d’aquell instant, les paraules d’aquesta autora em transporten a un altra dimensió, a indrets cerebrals que abans restaven adormits.

Per tant, podríem dir que la raó de la meva tria ha sigut, en primer lloc, un instint impulsat pel títol, en segon lloc, una impressió familiar en la primera frase de la contraportada, i en tercer lloc, un viatge astral que la meva ment realitza cada vegada que òbric el llibre.